Paul McCarthy

Paul McCarthy (4 d'agost de 1945 a Salt Lake City, Utah) és un artista contemporani que viu i treballa a Los Angeles.

Va estudiar art a la Universitat de Utah i a l'Institut de l'art de San Francisco, on va aconseguir llicenciar-se en pintura. Llavors va estudiar cinema, videoart, i art a la University of Southern Califòrnia. Des de 1982 és professor de videoart, instal·lació, i Història de l'art a la Universitat de Califòrnia, de Los Àngeles.

McCarthy va començar la seva carrera amb performances que van empràven la gravetat com un vehicle literal i metafòric. El 1974 el seu treball va començar a ser molt més agressiu i sexualment provocatiu. Les seves performances s'han descrit com auto-atacs brutals.
Tot i que el seu interès vers el cinema i el vídeo ja ve dels anys 60, moltes de les seves primeres performances no van ser enregistrades. L'acció era sovint espontània. Després de finals dels anys 80 ell va començar a fer performances enregistrades. Aquestes cintes de vídeo eren un mètode de capturar un record permanent de la representació visual d'un sistema, una localització i una performance efectuada.
El treball de McCarthy implica sovint materials similars a coses que semblen femta, sang i moc. Ell creu que ens ensenyen a ser disgustats pels nostres propis fluids corporals.
Ell veu la nostra repugnància com una por a la mort. El seu ús dels fluids corporals es posa en contrast amb la fixació antisèptica en la higiene que segons ell te Walt Disney
El seu treball és una influència important en artistes més joves com Ron Athey, Franko B, Lennie Lee i Kira O'Reilly.
Actualment treballa principalment en vídeo i l'escultura.

LAWRENCE WEINER

Lawrence Weiner (nascut al Bronx, Nova York, 10 de febrer de 1942) va ser una figura central en la formació de l'art conceptual en la dècada de 1960  El seu treball sovint pren la forma de textos tipogràfics. Viu i treballa a Nova York i Amsterdam. Weiner es representa a Nova York de Marian Goodman Gallery,  a Londres per Lisson Gallery, a París per Yvon Lambert Gallery,  a Los Angeles pels Projectes de Regeneració, ia Tel Aviv per Dvir Gallery.

JENNY HOLZER

Jenny Holzer (nascuda el 29 de juliol de 1950 a Gallipolis (Ohio), EE. UU.) És una artista conceptual nord-americana. Holzer va ser originalment una artista abstracta, però després de traslladar-se a Nova York el 1977, va començar a treballar amb textos.

L'obra de Jenny Holzer se centra en l'ús d'idees en espais públics. Principalment pòsters, encara que també ha usat altres mitjans com rètols lluminosos, adhesius, samarretes, senyals i internet.

Holzer centra la seva atenció en l'aparença del text, grandària, lloc espacial i temporal, atraient l'atenció de l'espectador al mateix text, recordant-li que qualsevol text, incloent missatges publicitaris o governamentals, sempre comporten una existència material, un temps, un lloc i un autor.

ORLAN

Orlan, és un artista francès, nascut el 30 de maig 1947 a Saint-Étienne, Loira. Viu i treballa a Los Angeles, Nova York i París. Ella va ser convidada a ser un erudit en residència a l'Institut de Recerca Getty a Los Angeles, per al'any acadèmic 2006-2007. Ella s'asseu al consell d'administració per al Palais de Tòquio a París, i és un professor de la École Nationale Supérieure des Beaux-Arts a Cergy. Encara ORLAN és millor conegut pel seu treball amb la cirurgia plàstica en el primerenc a mitjans dels noranta, no ha limitat el seu treball a un mitjà en particular.

PROVES ESCANER

TONY OURSLER

Tony Oursler (Nova York, 1957). Videoartista, músic, performer i realitzador d'instal·lacions.

Estudià al California Institute of Arts, on trevallà especialment el video i les instal·lacions. Ha format part del grup de Rock Poetics, amb Mike Kelley i John Miller, i ha col·laborat amb Constance DeJong, Tony Conrad , Donen Graham i Sonic Youth. Està casat amb la pintora abstracta Jacqueline Humphries.

Obra

Oursler és conegut especialment per les seves instal·lacions o escultures de vídeo, en què sobre pantalles en forma de bola, es projecten cares que parlen, criden, miren i interpel·len els espectadors. Combinant sovint text parlat, imatge dinàmica i escultura, els treballs d'Oursler exploren la relació entre l'individu i els mitjans de comunicació, amb un toc d'ironia i humor.
Algunes de les seves obres han estat llums que parlaven, com Streetlight (1997), la seva sèrie de vídeo-esculture d'ulls amb pantalles de televisió reflectides en les pupil·les, i sinistres caps parlants com Composite Still Life (1999). Una instal·lació anomenada Optics (1999) examinà la polaritat entre obscuritat i llum en la càmera oscura. Oursler crea instal·lacions que inquieten i fascinen alhora, i que li han portat el reconeixement del públic i de la crítica.
Te una instal·lació permanent al Parc del Fòrum de Barcelona
http://www.youtube.com/watch?v=8aqIk_ynVak

SOPHIE CALLE

Sophie Calle és una artista francesa nascuda el 1953. Es tracta d'una artista conceptual que després de viatjar per bona part del món va tornar a París el 1979.

 A finals dels anys presenta la seva primera sèrie de fotografies, ella mateixa va descriure el projecte "Les dormeurs" de la següent manera:


"Vaig demanar a algunes persones que em proporcionessin algunes hores de son. Venir a dormir al meu llit. Deixar-se fotografiar. Respondre a algunes preguntes. Vaig proposar a cadascun una estada d'unes vuit hores, la d'un son normal. Contactar per telèfon amb 45 persones: desconeguts les noms m'havien estat suggerits per coneguts comuns, amics i habitants del barri anomenats per dormir de dia, (...) La meva habitació havia de constituir un espai constantment ocupat durant 8 dies, succeint els dorments a intervals regulars. ( ...) L'ocupació del llit va començar l'1 d'abril de 1979 a les 17 hores i va finalitzar el dilluns 9 d'abril de 1979 a les 10 hores, 28 dorments es van succeir. Alguns es van creuar (...) Un joc de llit net estava a la seva disposició (...) no es tractava de saber, de enquestar, sinó d'establir un contacte neutre i distant. Jo feia fotos totes les hores. Observava als meus convidats dormint "


De 1980 és el seu projecte Suite Vénitienne, on a partir d'una festa celebrada a Venècia, es dedica a perseguir subtilment a un convidat, per tal de prendre part de la seva intimitat. D'aquest mateix any també és el seu projecte Detectiu, on encarrega a la seva mare que contracti a un detectiu perquè li segueixi i realitzi un detallat detall de la seva vida diària incloent un suport gràfic, d'aquesta manera té la informació rebuda del detectiu i la informació que ella havia recollit en el seu diari personal, així les compara. L'artista afirma:


"A petició meva, durant el mes d'abril de 1981, la meva mare s'apropa a l'agència . Demana que em segueixin i reclama una relació escrita del meu ús del temps i una sèrie de fotografies prova de la meva existència "


El 1986 trobem la seire "Les Aveugles". Hi recull els testimonis de diverses persones cegues de naixement acord amb el que ells creuen que és la bellesa. Cadascuna de les Pienza (un total de 23) està integrada per una foto-retrat de la persona, amb un altre quadre amb la seva testimonioescrito, i sota de tot això una fotografia d'allò que la persona ha nomenat com la seva impressió subjectiva de la bellesa. Ella ho va descriure així: 


"He trobat persones que són cegues de naixement. Que no han vist mai. Els he preguntat què és per a ells la imatge de la bellesa"


Aquesta obsessiona per la mirada, tant la dels altres com la seva pròpia. Que miren els altres quan em miren mirar, a més d'una necessitat de saber de l'altre, com ho demostra a "Suite Vénitienne". L'escriptor nord-americà Paul Auster en la seva novel Leviatan inspira el personatge de Maria Turner a Sophie Calle