Paul McCarthy

Paul McCarthy (4 d'agost de 1945 a Salt Lake City, Utah) és un artista contemporani que viu i treballa a Los Angeles.

Va estudiar art a la Universitat de Utah i a l'Institut de l'art de San Francisco, on va aconseguir llicenciar-se en pintura. Llavors va estudiar cinema, videoart, i art a la University of Southern Califòrnia. Des de 1982 és professor de videoart, instal·lació, i Història de l'art a la Universitat de Califòrnia, de Los Àngeles.

McCarthy va començar la seva carrera amb performances que van empràven la gravetat com un vehicle literal i metafòric. El 1974 el seu treball va començar a ser molt més agressiu i sexualment provocatiu. Les seves performances s'han descrit com auto-atacs brutals.
Tot i que el seu interès vers el cinema i el vídeo ja ve dels anys 60, moltes de les seves primeres performances no van ser enregistrades. L'acció era sovint espontània. Després de finals dels anys 80 ell va començar a fer performances enregistrades. Aquestes cintes de vídeo eren un mètode de capturar un record permanent de la representació visual d'un sistema, una localització i una performance efectuada.
El treball de McCarthy implica sovint materials similars a coses que semblen femta, sang i moc. Ell creu que ens ensenyen a ser disgustats pels nostres propis fluids corporals.
Ell veu la nostra repugnància com una por a la mort. El seu ús dels fluids corporals es posa en contrast amb la fixació antisèptica en la higiene que segons ell te Walt Disney
El seu treball és una influència important en artistes més joves com Ron Athey, Franko B, Lennie Lee i Kira O'Reilly.
Actualment treballa principalment en vídeo i l'escultura.

LAWRENCE WEINER

Lawrence Weiner (nascut al Bronx, Nova York, 10 de febrer de 1942) va ser una figura central en la formació de l'art conceptual en la dècada de 1960  El seu treball sovint pren la forma de textos tipogràfics. Viu i treballa a Nova York i Amsterdam. Weiner es representa a Nova York de Marian Goodman Gallery,  a Londres per Lisson Gallery, a París per Yvon Lambert Gallery,  a Los Angeles pels Projectes de Regeneració, ia Tel Aviv per Dvir Gallery.

JENNY HOLZER

Jenny Holzer (nascuda el 29 de juliol de 1950 a Gallipolis (Ohio), EE. UU.) És una artista conceptual nord-americana. Holzer va ser originalment una artista abstracta, però després de traslladar-se a Nova York el 1977, va començar a treballar amb textos.

L'obra de Jenny Holzer se centra en l'ús d'idees en espais públics. Principalment pòsters, encara que també ha usat altres mitjans com rètols lluminosos, adhesius, samarretes, senyals i internet.

Holzer centra la seva atenció en l'aparença del text, grandària, lloc espacial i temporal, atraient l'atenció de l'espectador al mateix text, recordant-li que qualsevol text, incloent missatges publicitaris o governamentals, sempre comporten una existència material, un temps, un lloc i un autor.

ORLAN

Orlan, és un artista francès, nascut el 30 de maig 1947 a Saint-Étienne, Loira. Viu i treballa a Los Angeles, Nova York i París. Ella va ser convidada a ser un erudit en residència a l'Institut de Recerca Getty a Los Angeles, per al'any acadèmic 2006-2007. Ella s'asseu al consell d'administració per al Palais de Tòquio a París, i és un professor de la École Nationale Supérieure des Beaux-Arts a Cergy. Encara ORLAN és millor conegut pel seu treball amb la cirurgia plàstica en el primerenc a mitjans dels noranta, no ha limitat el seu treball a un mitjà en particular.

PROVES ESCANER

TONY OURSLER

Tony Oursler (Nova York, 1957). Videoartista, músic, performer i realitzador d'instal·lacions.

Estudià al California Institute of Arts, on trevallà especialment el video i les instal·lacions. Ha format part del grup de Rock Poetics, amb Mike Kelley i John Miller, i ha col·laborat amb Constance DeJong, Tony Conrad , Donen Graham i Sonic Youth. Està casat amb la pintora abstracta Jacqueline Humphries.

Obra

Oursler és conegut especialment per les seves instal·lacions o escultures de vídeo, en què sobre pantalles en forma de bola, es projecten cares que parlen, criden, miren i interpel·len els espectadors. Combinant sovint text parlat, imatge dinàmica i escultura, els treballs d'Oursler exploren la relació entre l'individu i els mitjans de comunicació, amb un toc d'ironia i humor.
Algunes de les seves obres han estat llums que parlaven, com Streetlight (1997), la seva sèrie de vídeo-esculture d'ulls amb pantalles de televisió reflectides en les pupil·les, i sinistres caps parlants com Composite Still Life (1999). Una instal·lació anomenada Optics (1999) examinà la polaritat entre obscuritat i llum en la càmera oscura. Oursler crea instal·lacions que inquieten i fascinen alhora, i que li han portat el reconeixement del públic i de la crítica.
Te una instal·lació permanent al Parc del Fòrum de Barcelona
http://www.youtube.com/watch?v=8aqIk_ynVak

SOPHIE CALLE

Sophie Calle és una artista francesa nascuda el 1953. Es tracta d'una artista conceptual que després de viatjar per bona part del món va tornar a París el 1979.

 A finals dels anys presenta la seva primera sèrie de fotografies, ella mateixa va descriure el projecte "Les dormeurs" de la següent manera:


"Vaig demanar a algunes persones que em proporcionessin algunes hores de son. Venir a dormir al meu llit. Deixar-se fotografiar. Respondre a algunes preguntes. Vaig proposar a cadascun una estada d'unes vuit hores, la d'un son normal. Contactar per telèfon amb 45 persones: desconeguts les noms m'havien estat suggerits per coneguts comuns, amics i habitants del barri anomenats per dormir de dia, (...) La meva habitació havia de constituir un espai constantment ocupat durant 8 dies, succeint els dorments a intervals regulars. ( ...) L'ocupació del llit va començar l'1 d'abril de 1979 a les 17 hores i va finalitzar el dilluns 9 d'abril de 1979 a les 10 hores, 28 dorments es van succeir. Alguns es van creuar (...) Un joc de llit net estava a la seva disposició (...) no es tractava de saber, de enquestar, sinó d'establir un contacte neutre i distant. Jo feia fotos totes les hores. Observava als meus convidats dormint "


De 1980 és el seu projecte Suite Vénitienne, on a partir d'una festa celebrada a Venècia, es dedica a perseguir subtilment a un convidat, per tal de prendre part de la seva intimitat. D'aquest mateix any també és el seu projecte Detectiu, on encarrega a la seva mare que contracti a un detectiu perquè li segueixi i realitzi un detallat detall de la seva vida diària incloent un suport gràfic, d'aquesta manera té la informació rebuda del detectiu i la informació que ella havia recollit en el seu diari personal, així les compara. L'artista afirma:


"A petició meva, durant el mes d'abril de 1981, la meva mare s'apropa a l'agència . Demana que em segueixin i reclama una relació escrita del meu ús del temps i una sèrie de fotografies prova de la meva existència "


El 1986 trobem la seire "Les Aveugles". Hi recull els testimonis de diverses persones cegues de naixement acord amb el que ells creuen que és la bellesa. Cadascuna de les Pienza (un total de 23) està integrada per una foto-retrat de la persona, amb un altre quadre amb la seva testimonioescrito, i sota de tot això una fotografia d'allò que la persona ha nomenat com la seva impressió subjectiva de la bellesa. Ella ho va descriure així: 


"He trobat persones que són cegues de naixement. Que no han vist mai. Els he preguntat què és per a ells la imatge de la bellesa"


Aquesta obsessiona per la mirada, tant la dels altres com la seva pròpia. Que miren els altres quan em miren mirar, a més d'una necessitat de saber de l'altre, com ho demostra a "Suite Vénitienne". L'escriptor nord-americà Paul Auster en la seva novel Leviatan inspira el personatge de Maria Turner a Sophie Calle

DORA GARCIA

Dora García neix enValladoliden 1965, actualment viu i treballa a Brussel.les. És Llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Salamanca. 


Les seves obres reflexionen sobre el condicionament social i la condició femenina. Alguns dels seus treballs són: The Glass Wall, Inserts En Temps Real, Heartbeat, Burning Post-Its, El Factor Humà, The Breathing Lesson, All the Stories, i La Esfinx.


Dora García participa en l'exposició banquete_nodos i xarxes 2008, amb un projecte de net art, anomenat Totes les històries, 2001/2008. Podem veure alguns dels seus treballs a: Dora García.


Dora García ha participat en numerosasexposicionesy festivals, com el Rotterdam Film Festival a Holanda, Trasvaseo al Museu d'Art Contemporani de Buenos Aires, i Monocanal, al Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia, a Madrid.

DAVID BYRNE

David Byrne (14 de maig de 1952) és un músic escocès i l'artista que més s'associa amb el seu paper com a membre fundador i principal compositor de la banda americana nova onada de Talking Heads, que va estar actiu entre 1975 i 1991. Des de llavors, Byrne ha publicat els seus discos en solitari i va treballar amb diversos mitjans de comunicació: cinema, fotografia, òpera, i no-ficció. Ha rebut premis Grammy, Oscar i els premis Globus d'Or i ha induït al Rock and Roll Hall de la Fama. Tot i un resident dels Estats Units des de la infància, Byrne és un ciutadà britànic

ELS ISARDS

Els Isards som un grup d'artistes vinculats a Granollers (Vallès Oriental- Barcelona). El seu origen es el col·lectiu l'AAMG (Associació d'Artistes Moderns de Granollers) que van realitzar diverses activitats durant l'any 1981. Posteriorment el grup Is-Arts es reuneix com a  col·lectiu l'any 1995. Des de l'any 1997 fins el dia d'avui, Els Isards som  Batlles i Pi, Kiku Mena, Jordi Riera i Xavier Vilageliu. Cadascú d'ells té els seu propi currículum artístic apart d'Els Isards.

Els Isards no pretenem marcar cap tendència artística concreta -cada artista té el seu estil personal- el que volem es desenvolupar una acció de treball conjunta. Això ens permet fer alguna proposta mes ambiciosa i engrescadora de les que faríem si anéssim en solitari. Una tertúlia setmanal ens permet l'intercanvi de idees sobre la vida artística o de temes més generals, a més de comentar possibles noves activitats. Partint de pensaments diversos, ens uneix el fet de creure que la creació artística s'ha de desacralitzar, donant-li un esperit més lúdic e intentar fer-lo més proper a la societat. Creiem amb la força de l'ilusió en els propis projectes, en l'independencia de criteri, amb l'agilitat organitzativa i amb l'accesibilitat amb les persones que els interessa el nostre treball. 

Aquestes pàgines web, només volen ser un mirall reduït de les diverses activitats fetes per Els Isards. Un agraiment especial per qui han seguit les nostres petjes aquets anys i a la premsa en especial. També un recordatori afectuós per aquells qui ja no es troben entre nosaltres Joan Brossa i el periodista Jaume Maspons. Així com els companys Paco Merino, Josep Franco i Jordi Benito.

FLUXUS

Fluxus (paraula llatina que significa flux) és un moviment artístic de les arts visuals però també de la música i la literatura. Va tenir el seu moment més actiu entre la dècada dels seixanta i els setanta del segle XX. Es va declarar contra l'objecte artístic tradicional com a mercaderia i es va proclamar a si mateix com el antiart. Fluxus va ser informalment organitzat el 1962 per George Maciunas (1931-1978). Aquest moviment artístic va tenir expressions als Estats Units, Europa i Japó.

Fluxus-art-diversió ha de ser simple, entretingut i sense pretensions, tractar temes trivials, sense necessitat de dominar tècniques especials ni realitzar innombrables assaigs i sense aspirar a tenir cap tipus de valor comercial o institucional George Maciunas








Fluxus, que es desenvolupa a Amèrica del Nord i Europa sota l'estímul de John Cage, no mira a la idea de l'avantguarda com renovació lingüística, sinó que pretén fer un ús diferent dels canals oficials de l'art que se separa de tot llenguatge específic, és a dir, pretén la interdisciplinarietat i l'adopció de mitjans i materials procedents de diferents camps. El llenguatge no és el fi, sinó el mitjà per a una noció renovada de l'art, entès com a "art total"


Com Dadà, Fluxus escapa de tota temptativa de definició o de categorització. Segons Filliou, és "abans que tot un estat de l'esperit, una manera de vida impregnat d'una supèrbia llibertat de pensar, d'expressar i de triar. De certa manera Fluxus mai va existir, no sabem quan va néixer, després no hi ha raó perquè acabi ". Així mateix Filliou oposa el Fluxus a l'art conceptual per la seva referència directa, immediata i urgent a la realitat quotidiana, i inverteix la proposta de Duchamp, que a partir de l'Ready Made, introduir la quotidianitat en l'art. Fluxus dissol l'art en la quotidianitat.

A WEIWEI

Quan l'artista xinès Ai Weiwei va decidir omplir la Sala Turbines de la galeria Tate Modern de Londres amb 100 milions de pipes de gira-sol de porcellana, no només va realitzar una agosarada aposta en un dels temples sagrats de l'art a Europa sinó que va donar un nou pas en la utilització de les condicions socials i polítiques del seu país com un dels motius centrals de la seva obra, que l'ha convertit en un dels creadors més importants del moment en l'art contemporani.


La capa de llavors, que ocupa una superfície de 1.000 metres quadrats i té un gruix de 10 centímetres, mostra una extensió grisa en què totes les seves diminutes peces semblen idèntiques. Però, en realitat, són totes diferents, ja que han estat pintades una a una a mà per 1.600 artesans de la ciutat xinesa de Jingdezhen, cadascun dels quals ha decorat al voltant de 60.000 pipes. Ai assegura que ell ha pintat només tres.


La instal.lació, anomenada Pipes de gira-sol, té, com passa sovint a la Xina, nombrosos nivells de lectura. Ai assegura que ha pretès reflectir els conceptes d'individualisme, producció amb mà d'obra intensiva i treball artesanal.


Les obres de l'artista xinès solen requerir moltes hores de treball, i la instal lació actualment oberta al públic a la Tate Modern no és una excepció. En ella, fa ús d'un aperitiu molt comú als carrers de la seva Pequín natal, que és, a més, un fort símbol dels anys de la Revolució Cultural, quan el líder Mao Zedong era representat en els cartells de propaganda com un sol envoltat de gira-sols, que simbolitzaven la gent. Pipes de gira-sol continua una trajectòria artística crítica, rebel i irònica, que ha estat marcada per la ràpida transformació que ha viscut la Xina des de fa tres dècades.


Ai Weiwei és fill d'Ai Qing, un dels millors poetes xinesos del segle XX, que va ser acusat de intel.lectual dretà pel règim de Mao, i va ser desterrat a la regió occidental de Xinjiang, on se li va prohibir publicar i va ser obligat a netejar latrines.


Ai ha desafiat tradicionalment al poder i ha trastocat l'ús dels objectes. Entre les seves obres més conegudes, destaca la sèrie de tres fotografies realitzades el 1995, en què es veu com deixa caure i trenca un gerro de la dinastia Han (202 abans de Crist-220 després de Crist). Els seus projectes han estat exposats per tot el món, i ha participat en la Biennal de Venècia i la Documenta de Kassel. Per a molts, però, només va saltar a la fama quan va dissenyar la intricada estructura de l'estadi dels Jocs Olímpics de Pequín 2008 del qual va dir més tard que no era més que "un somriure fingida", a causa de la utilització propagandística que en va fer el Govern.Posteriorment, va exposar a Madrid i Barcelona. Ai, de 53 anys, és avui un dels artistes conceptuals més prominents de la Xina. I és un dels pocs que s'atreveixen a alçar la veu contra el Govern, la qual cosa li ha guanyat les simpaties de molts xinesos i les crítiques d'altres, inclosos artistes, que diuen que gràcies a això aconsegueix publicitat internacional i puja la seva memòria cau.

BODY ART

Body art és un art fet en, amb, o es compon en el cos humà. Les formes més comunes de l'art del cos són els tatuatges i pírcings en el cos, però altres tipus inclouen l'escarificació, la marca, scalpelling, la formació , tatuatge de cos complet i pintura corporal.

art del cos més extrems pot implicar coses com la mutilació o empènyer el cos als seus límits físics. Per exemple, un de Marina Abramovic les obres que participen ballant fins que es va esfondrar d'esgotament, mentre que una de les obres més conegudes Dennis Oppenheim el va veure estirat al llum del sol amb un llibre sobre el seu pit, fins que la seva pell, excepte la prevista en el llibre, es mal cremada pel sol. Fins i tot pot consistir en l'arranjament i la dissecció dels òrgans conservats en una forma artística, com en el cas dels cossos plastinats utilitzat en el viatge exhibició Body Worlds.


Body art és una sub-categoria d'art de performance, en la qual els artistes utilitzen o abusen del seu propi cos per fer les seves declaracions en particular.


En temps més recents, el cos es va convertir en un tema de debat molt més ampli i tractaments que no es pot reduir a l'art del cos en el seu enteniment comú. estratègies importants que tracta el cos humà són: els implants, el cos en simbiosi amb les noves tecnologies, etc cos virtual La recerca científica en aquest àmbit, per exemple, que per Kevin Warwick, es pot considerar en aquesta vena artística . Un cas especial de les estratègies d'art corporal és l'absència del cos. Els artistes més importants que va realitzar l '"absència" del cos a través de les seves obres d'art van ser: Keith Arnatt, Andy Warhol, Anthony Gormley i Džalto Davor.

CONCEPTUAL ART by Marcel Duchamp

L'art conceptual, també conegut com a idea art, és un moviment artístic en el qual les idees dins d'una obra són un element més important que l'objecte o el sentit pel qual l'obra es va crear. La idea de l'obra preval sobre els seus aspectes formals, i en molts casos la idea és l'obra en si mateixa, quedant la resolució final de l'obra com a mer suport.


L'art conceptual com moviment va emergir a la meitat dels anys seixanta, en part com una reacció en contra del formalisme que havia estat articulat per l'influent crític Clement Greenberg. No obstant això, des de les dècades de 1910 i 1920 el treball de l'artista francès Marcel Duchamp (principal artista) serviria com a precursor, amb els seus treballs anomenats ready-mades. Donaria als artistes conceptuals les primeres idees d'obres basades en conceptes i realitzades amb objectes d'ús comú. l'emissor central també pototal regenerant noves històries de la vida humana.


Els precursors immediats de l'art conceptual poden buscar-se en el ressorgiment de les avantguardes després de la II Guerra Mundial, en una complexa sèrie d'intercanvis culturals entre Europa, els EUA i el Japó. Dues figures destaquen com deus de noves idees: l'abans esmentat Marcel Duchamp (que va emigrar als EUA durant la Primera Guerra Mundial) i el compositor nord-americà practicant del budisme zen John Cage. Però, va ser en els límits de la pintura, on es van concentrar les activitats avantguardistes. Als EUA, Robert Rauschenberg i Jasper Johns van transformar la pintura amb objectes quotidians i esdeveniments fortuïts, i van qüestionar la seva situació privilegiada com a objecte especial. En Japó, les obres basades en la performance del grup Gutai ampliar l'informalisme i l'action painting fins transformar-los en actes rituals d'agitació. A França i Itàlia, Yves Klein i Piero Manzoni respectivament desenvolupar pràctiques avantguardistes paral.leles en les que van realitzar el contingut ideal de l'experiència artística a partir de la seva concepció alternativa del significat metafísic del monocrom. A cada pas, l'ampliació fins a la destrucció de la idea de la pintura va encoratjar un interès per l'efímer i l'immaterial que prefigurà l '"art conceptual" amb consciència de la seva pròpia identitat subsegüent.


L'art conceptual utilitza habitualment materials com la fotografia, mapes i vídeos. De vegades es redueix a un conjunt d'instruccions documentant com crear una obra, però sense arribar a crear-la realment, la idea després del art és més important que l'artefacte en si. 


D'aquest concepte han sorgit formes artístiques com fluxus i el mail art.