dissabte, 22 d’octubre del 2011
dimecres, 8 de juny del 2011
CaixaForum Barcelona
Videoinstal·lacions
Malgrat que les videoinstal·lacions han entrat fa molt poc als museus, ja ocupen un lloc destacat en la història de l’art. La sala d’exposició ofereix moltes possibilitats per experimentar tots els registres del vídeo i del cinema, en múltiples projeccions o bé per mitjà dels diversos formats que permeten les noves tecnologies.
Les videoinstal·lacions de la Col·lecció d'Art Contemporani que s'exposen aquest any ens confronten, en els seus diferents nivells formals, amb el poder de la representació del mitjà audiovisual i les seves diferents retòriques d'autenticitat i mecanismes d'il·lusió.
A través del cinema, la televisió, la publicitat i en general la nostra cultura visual, la ficció ha impregnat les nostres vides de tal manera que és freqüent trobar-nos davant la dificultat de diferenciar realitat de ficció, o davant l'experiència de veure la realitat a través de la ficció. Les videoinstal·lacions que es presenten successivament de març a agost es valen de les estratègies del documental i del cinema per crear relats que juguen amb aquesta confrontació.
Les videoinstal·lacions de la Col·lecció d'Art Contemporani que s'exposen aquest any ens confronten, en els seus diferents nivells formals, amb el poder de la representació del mitjà audiovisual i les seves diferents retòriques d'autenticitat i mecanismes d'il·lusió.
A través del cinema, la televisió, la publicitat i en general la nostra cultura visual, la ficció ha impregnat les nostres vides de tal manera que és freqüent trobar-nos davant la dificultat de diferenciar realitat de ficció, o davant l'experiència de veure la realitat a través de la ficció. Les videoinstal·lacions que es presenten successivament de març a agost es valen de les estratègies del documental i del cinema per crear relats que juguen amb aquesta confrontació.
Omer Fast
Omer Fast és un dels videoartistes més destacats dels darrers anys. En les seves produccions de doble canal o múltiples projeccions documentalitza la ficció quan introdueix la subjectivitat i l'experiència real en escenaris de ficció.
La videoinstal·lació titulada Nostalgia (2008) d'Omer Fast, que acaba de ser incorporada a la Col·lecció d'Art Contemporani, es mostra en aquesta exposició amb altres instal·lacions de l'artista per oferir un millor coneixement de la seva producció. Nostalgia està dividida en tres espais separats, en els quals es barregen el relat d'un refugiat d'Àfrica occidental que intenta aconseguir asil a Gran Bretanya amb l'adaptació de la seva història a una pel·lícula de ficció en la qual es narra com l'home ha intentat fugir d'una Europa destruïda.
També és presentarà The Casting (2007) una altra obra emblemàtica de l'artista, per tal d'oferir una visió més àmplia del conjunt de la seva obra.
La videoinstal·lació titulada Nostalgia (2008) d'Omer Fast, que acaba de ser incorporada a la Col·lecció d'Art Contemporani, es mostra en aquesta exposició amb altres instal·lacions de l'artista per oferir un millor coneixement de la seva producció. Nostalgia està dividida en tres espais separats, en els quals es barregen el relat d'un refugiat d'Àfrica occidental que intenta aconseguir asil a Gran Bretanya amb l'adaptació de la seva història a una pel·lícula de ficció en la qual es narra com l'home ha intentat fugir d'una Europa destruïda.
També és presentarà The Casting (2007) una altra obra emblemàtica de l'artista, per tal d'oferir una visió més àmplia del conjunt de la seva obra.
dilluns, 30 de maig del 2011
guió literari (2)
1. Idea inicial: una nena que va a portar-li pastanagues a la seva avia
Storyline: una nena va a portar-li pastanagues a la seva avia. Pel camí es troba a un atracador que l’enganya perquè li doni una pastanaga i també esbrinar saber cap a on va, la nena confiada li diu cap on es dirigeixi i li regala una pastanaga. Al arribar a casa de la seva avia se la troba lligada amb unes cordes a una cadira i amb una pastanaga a la boca, l’atracador apareix sortint de la cuina i sorprèn a la noia espantada, ell la convida a fer un pastis de pastanagues i ella diu que si, m’entres fan el pastis i se’l mengen mantenen una conversa i arriben a ser amics, i així aconsegueix que deslligui a la seva avia i s’acomiadi dient que li ha agradat molt conèixer-les.
Escaleta
1. Nombre de seqüències 4
2. Títol representatitu de cada seqúència
Títol i contingut de cada seqúència
1. en camí
Contingut: la nena es dirigueix amb les pastanagues a casa l’avia
2. trobada
Contingut: de camí es trobar amb l’atracador
3. arribada a casa l’avia
Troba a l’avia lligada i al atracador a la cuina
4. es fan amics
Fan el pastis i xerren
5. s’acomiaden
Es diuen adeu
Guió literari/Tractament de la història
una nena va a portar-li pastanagues a la seva avia. Pel camí es troba a un atracador que l’enganya perquè li doni una pastanaga i també esbrinar saber cap a on va, la nena confiada li diu cap on es dirigeixi i li regala una pastanaga. Al arribar a casa de la seva avia se la troba lligada amb unes cordes a una cadira i amb una pastanaga a la boca, l’atracador apareix sortint de la cuina i sorprèn a la noia espantada, ell la convida a fer un pastis de pastanagues i ella diu que si, m’entres fan el pastis i se’l mengen mantenen una conversa i arriben a ser amics, i així aconsegueix que deslligui a la seva avia i s’acomiadi dient que li ha agradat molt conèixer-les.
diumenge, 29 de maig del 2011
guió tècnic
pla | imatge | so | |
1 | Un bosc ple d’arbres. | Perduda entre aquest bosc | |
2 | Poc a poc els arbres van canviant a persones. | de gent | |
3 | Trons i fulles. | tots tenen troncs diferents, tots tenen fulles diferents | |
4 | Arbres de nou. | però ... tots són arbres | |
5 | Una noia caminant perduda que va saltant les arrels dels arbres. | intento no ensopegar amb les arrels d'alguns | |
6 | Una noia amb moltes fulles per sobre i el paper es trenca. | perquè m'enreden i després al tallar els embolics, les meves branques sagnen. | |
7 | Reconstruint aquests papers es veu el bosc de nou | És un bosc massa espès | |
8 | Apropar, apropar, apareix un bosc i una noia corrents per entre els arbres. | per moure's amb llibertat | |
9 | Una boca que bufa i les fulles que volen. | les fulles dels altres es mouen amb el vent cap a una direcció, i les teves, van amb elles també, perquè costa molt resistir-se al vent. | |
10 | Una persona caminat en direcció contrària a les fulles. | Només vull que les meves fulles i les meves branques viatgin en direcció contrària a totes les altres | |
11 | Apareixen més persones que es van agafant i caminant. | que les meves arrels s'uneixin als que de veritat anem contra el vent | |
12 | Un ocell que es fica sobre el braç. | vull deixar viure a qualsevol ocell que s'acobli a les nostres branques i construeixi sobre nosaltres | |
13 | L’ocell fa un niu. | , i ens moblat per sempre |
dilluns, 23 de maig del 2011
guió literari
Perduda entre aquest bosc de gent, tots tenen troncs diferents, tots tenen fulles diferents, però ... tots són arbres, intento no ensopegar amb les arrels d'alguns, perquè m'enreden i després al tallar els embolics, les meves branques sagnen. És un bosc massa espès per moure's amb llibertat, les fulles dels altres es mouen amb el vent cap a una direcció i les teves, van amb elles també, perquè costa molt resistir-se al vent. Només vull que les meves fulles i les meves branques viatgin en direcció contrària a totes les altres, que les meves arrels s'uneixin als que de veritat anem contra el vent, vull deixar viure a qualsevol ocell que s'acobli a les nostres branques i construeixi sobre nosaltres, i ens moblar per sempre.
dimarts, 17 de maig del 2011
meridià granollers anys 70 ART DE CONCEPTE I ACCIÓ (Museu de Granollers)
El Museu de Granollers presenta "Meridià Granollers anys 70. Art de concepte i acció", una proposta expositiva i documental de llarga durada que recupera de forma pionera l’esclat de l’art conceptual a la ciutat de Granollers i el seu paper com a catalitzador d’aquesta nova pràctica artística a Catalunya.
La mostra, que ocupa prop de 800 m2 i dissenyada per l'artista Vicenç Viaplana, pretén reivindicar l’aportació artística i cultural de Granollers a l’art conceptual català. En els anys 70 del segle XX, la ciutat va assolir una centralitat cabdal en aquest àmbit, va ser un moment únic de la pràctica artística lligada al context de l’art internacional, però també a la situació política i social del final del franquisme. L’art va trencar amb les disciplines artístiques tradicionals i va obrir-se cap a la natura, l’acció, l’objecte i la projecció envers l’espai social i urbà.
"Meridià Granollers anys 70. Art de concepte i acció " mostra el moment excepcional en què la ciutat va actuar com a catalitzador a la resta de Catalunya d’unes energies artístiques radicalment renovadores. No és a l’atzar que un dels crítics amb més visió del país i artífex de les mostres, Alexandre Cirici, titulés “El meridià de Granollers” un dels seus articles a la revista Serra d’Or.
L’exposició recupera un gruix important de treballs conceptuals fins avui oblidats i documents d’època que són testimoni de les activitats que van protagonitzar un dels períodes artísticament més fèrtils de l’art català de les últimes dècades. Aquesta és la primera vegada que es revisa en una exposició aquest moment històric i que es du a terme un escandall complet dels diferents arxius i fons personals dels artistes implicats. El resultat ha estat la recuperació d’imatges i negatius fotogràfics, alguns fins avui inèdits, que permeten, més enllà de documentar, reconstruir accions en seqüències fotogràfiques que alhora esdevenen l’obra mateixa. Tot aquest treball documental ha quedat recollit en el catàleg de la mostra, de més de 200 pàgines. Un projecte documental i expositiu que ha implicat un seguit d'institucions, persones, artistes i protagonistes, així com arxius públics i privats, amb una llarga llista de col·laboracions.
Obres de Viaplana, Benito, Ponsatí, Peñaranda,...
La mostra ha permès remuntar prop de 20 obres d'artistes com Viaplana, Jordi Benito, Àngel Jové, Josep Ponsatí o Lluis Peñaranda. I recull més de cent imatges, algunes d'inèdites, d'un seguit d'accions i environaments dels artistes que formaven part de la generació de l’art pobre i conceptual a Catalunya: Carlos Pazos, Ferran García Sevilla, Joan-Pere Viladecans, Sílvia Gubern, Lluís Utrilla i Josep Ponsatí, entre altres, als quals s'hi sumen els artistes joves de la ciutat del panorama de l’art alternatiu del moment, com Jordi Benito, Vicenç Viaplana, Xavier Vilageliu, Francesc Sastre, Lluís Peñaranda, Magda González, Paco Merino i Albert Granado, entre altres.
L'exposició es presenta dividida en dos grans àmbits. Un primer dedicat a l'art de concepte i acció que posa de manifest que a Granollers, del 1971 al 1973, es va viure un vertader esclat d’exposicions d’art pobre i d’environaments a diferents espais de la ciutat i que va tenir com a detonant la I Mostra Internacional d’Art Homenatge a Joan Miró, acompanyada del I Concurs d’Art Jove. Va ser l’inici de cinc anys d’intensa activitat. I un segon àmbit centrat en els h"appenings", recupera les dues manifestacions artístiques que van tenir lloc el 1974, una de la mà del tàndem d’artistes Arranz-Bravo i Bartolozzi; i l’altra dirigida per Salvador Dalí, que va tenir com a marc d'acció la Porxada de Granollers.
Finalment la mirada se centra en les derives del postconceptual i en les obres i accions de Jordi Benito i Vicenç Viaplana, que van formar part del col·lectiu de la Galeria G de Barcelona. També es recupera per primer cop el cinema experimental d’aquesta època a Granollers amb la projecció d'onze films de l'època, amb una presència destacada d’autors com Joan Corbera, Albert Granado, Jaume Ortuño, Jordi Pagès, Josep Circuns o Lambert Botey, entre altres.
divendres, 8 d’abril del 2011
Ai Weiwei
El artista chino desapareció el domingo cuando iba subir a un avión en Pekín con destino a Hong Kong. No hay noticias de su paradero, de quien lo tiene preso y de qué se le acusa. El caso de Ai Weiwei ha movilizado a la Unión Europea, lo que ya es una noticia, y a numerosas organizaciones y ONG. Nadie duda de que està detenido.
El artista chino está en paradero desconocido desde que las autoridades le impidieron embarcar alegando que tenía que atender "otros asuntos", según han informado miembros de su estudio de diseño en Pekín.
"No tenemos ninguna información, tampoco sabemos cuál es la razón de todo esto", ha dicho una de las empleadas del estudio, quien ha explicado que horas antes miembros de las fuerzas de seguridad irrumpieron en el local, donde han retenido durante horas a ocho personas.
"Ai no estaba con nosotros. No sabemos dónde está, pero esperamos que sea liberado lo antes posible", ha señalado, ya que los efectivos de seguridad han abandonado el estudio, que ha sido reabierto, después de permanecer sin suministro eléctrico durante horas, por orden de las autoridades.
Previamente, los agentes chinos habían registrado el estudio de Ai hasta en tres ocasiones a lo largo de la última semana para confirmar que la plantilla del diseñador --en especial los extranjeros-- tenían sus papeles en regla, según informa el diario británico 'The Guardian'.
No es la primera vez que Ai es detenido y liberado poco después sin que se presenten cargos en su contra. Además de un reputado diseñador, que ha expuesto en la Tate Modern de Londres y ha participado en la construcción del Estadio Olímpico de Pekín 2008, conocido como el Nido de Pájaro, también es un activista político, cuyos comentarios le han llevado a estar bajo arresto domiciliario.
El pasado mes de diciembre, como a otros tantos activistas y disidentes, se le prohibió salir del país por temor a que pudiera acudir a la ceremonia de entrega del premio Nobel de la Paz, el opositor encarcelado Liu Xiaobo.
El artista chino Ai Weiwei continúa desaparecido
"No tenemos ninguna información, tampoco sabemos cuál es la razón de todo esto", ha dicho una de las empleadas del estudio, quien ha explicado que horas antes miembros de las fuerzas de seguridad irrumpieron en el local, donde han retenido durante horas a ocho personas.
"Ai no estaba con nosotros. No sabemos dónde está, pero esperamos que sea liberado lo antes posible", ha señalado, ya que los efectivos de seguridad han abandonado el estudio, que ha sido reabierto, después de permanecer sin suministro eléctrico durante horas, por orden de las autoridades.
Previamente, los agentes chinos habían registrado el estudio de Ai hasta en tres ocasiones a lo largo de la última semana para confirmar que la plantilla del diseñador --en especial los extranjeros-- tenían sus papeles en regla, según informa el diario británico 'The Guardian'.
No es la primera vez que Ai es detenido y liberado poco después sin que se presenten cargos en su contra. Además de un reputado diseñador, que ha expuesto en la Tate Modern de Londres y ha participado en la construcción del Estadio Olímpico de Pekín 2008, conocido como el Nido de Pájaro, también es un activista político, cuyos comentarios le han llevado a estar bajo arresto domiciliario.
El pasado mes de diciembre, como a otros tantos activistas y disidentes, se le prohibió salir del país por temor a que pudiera acudir a la ceremonia de entrega del premio Nobel de la Paz, el opositor encarcelado Liu Xiaobo.
El artista chino Ai Weiwei continúa desaparecido
dimecres, 30 de març del 2011
Wim Vandekeybus
biografía
Después de trabajar durante dos años junto a Jan Fabre, el coreógrafo belga Wim Vandekeybus creó en los ochenta su propia estructura de trabajo en torno a la compañía Última Vez. En 1987 estrena su primer gran espectáculo, What the body does not remember por el que, al año siguiente, es galardonado en Nueva York con el Bessie Award por “una brutal confrontación entre danza y música”. Desde que fundara su compañía Wim Vandekeybus ha creado más de 20 espectáculos por todo el mundo, con elencos diferentes, y ha realizado casi la misma cantidad de películas y producciones de vídeo. Ultima Vez crece y se consolida como una compañía de reconocimiento internacional con base en Bruselas.
Wim Vandekeybus recibió su segundo Bessie Award por Les porteuses de mauvaises nouvelles(1989). Riesgo, conflicto, fuerza, instinto, la “catástrofe imaginaria”, atracción y rechazo son los conceptos clave del trabajo de la Compañía aunque Wim Vandekeybus introduce, cada vez con más frecuencia, elementos narrativos en su obra: textos, referencias literarias y mitológicas forman parte de sus piezas incluyendo las películas que contienen. Estas incursiones desde otras disciplinas dan lugar a más intimidad y ternura en sus producciones. También la música ha supuesto un importante estímulo para sus creaciones. Wim Vandekeybus ha encargado trabajos a, entre otros, Peter Vermeersch (Maximalist!, X-Legged Sally), Thierry De Mey, David Byrne (Talking Heads), el guitarrista Marc Ribot – icono de la escena neoyorquina-, Charo Calvo y más recientemente David Eugene Edwards (16 Horsepower, Woven Hand).
Otras de sus obras estrenadas durante estos años son las igualmente celebradas Immer das selbe gelogen (1991) -basada en el encuentro inesperado de Vandekeybus con el artista de variedades Carlo Verano-, Her Body Doesn’t Fit her Soul (1993) en la que Vandekeybus colaboraba con intérpretes invidentes por primera vez, Bereft of a Blissful Union (1996), una pieza a gran escalaque une en el escenario a 12 bailarines y 12 músicos de X-Legged Sally y el Smith Quartet, 7 for a secret never to be told (1997), estrenada en el Festival Grec de Barcelona, la creación sólo para hombres In Spite of Wishing and Wanting (1999) o Blush (2002), en la que Wim Vandekeybus colaboró con el autor flamenco Peter Verhelst. PUUR (Puro) (2005) fue representada en el Quarry of Boulbon durante el Festival de Avignon 2005. Última Vez celebra en la actualidad su vigésimo aniversario con Spiegel (Espejo) (2006), una pieza de larga duración que incluye extractos del repertorio de la compañía. Spiegel se representó en el Mercat de las Flors de Barcelona en Abril, 2007.
En 1996 Wim Vandekeybus fue invitado como coreógrafo por la compañía israelí Batsheva Dance Company, para la que creó Exhaustion from Dreamt Love. Vandekeybus fue también uno de los siete coreógrafos invitados por la productora Victoria para crear una coreografía para un stripper profesional para su proyecto Belladonne, que se presentó a finales de Septiembre 2006. Belladonne se representará en el Teatro Central de Sevilla en mayo, 2007. Además de cortos y fragmentos de vídeo que forman parte de sus representaciones, Wim Vandekeybus también ha dirigido varias adaptaciones para cine de sus producciones: Roseland (1990), La Mentira (1992), ambas co-dirigidas por Walter Verdin, In Spite of Wishing and Wanting (2002) y más recientemente Blush (2005), seleccionada para el Festival de Cannes, 2005. Sus cortos tales como Elba & Federico (1993), The Last Words (1999) e Inasmuch… (2000) además de estas películas de danza son unánimemente aclamados en los circuitos especializados en el género.
http://www.youtube.com/watch?v=nEgFOYpwR5g
Después de trabajar durante dos años junto a Jan Fabre, el coreógrafo belga Wim Vandekeybus creó en los ochenta su propia estructura de trabajo en torno a la compañía Última Vez. En 1987 estrena su primer gran espectáculo, What the body does not remember por el que, al año siguiente, es galardonado en Nueva York con el Bessie Award por “una brutal confrontación entre danza y música”. Desde que fundara su compañía Wim Vandekeybus ha creado más de 20 espectáculos por todo el mundo, con elencos diferentes, y ha realizado casi la misma cantidad de películas y producciones de vídeo. Ultima Vez crece y se consolida como una compañía de reconocimiento internacional con base en Bruselas.
Wim Vandekeybus recibió su segundo Bessie Award por Les porteuses de mauvaises nouvelles(1989). Riesgo, conflicto, fuerza, instinto, la “catástrofe imaginaria”, atracción y rechazo son los conceptos clave del trabajo de la Compañía aunque Wim Vandekeybus introduce, cada vez con más frecuencia, elementos narrativos en su obra: textos, referencias literarias y mitológicas forman parte de sus piezas incluyendo las películas que contienen. Estas incursiones desde otras disciplinas dan lugar a más intimidad y ternura en sus producciones. También la música ha supuesto un importante estímulo para sus creaciones. Wim Vandekeybus ha encargado trabajos a, entre otros, Peter Vermeersch (Maximalist!, X-Legged Sally), Thierry De Mey, David Byrne (Talking Heads), el guitarrista Marc Ribot – icono de la escena neoyorquina-, Charo Calvo y más recientemente David Eugene Edwards (16 Horsepower, Woven Hand).
Otras de sus obras estrenadas durante estos años son las igualmente celebradas Immer das selbe gelogen (1991) -basada en el encuentro inesperado de Vandekeybus con el artista de variedades Carlo Verano-, Her Body Doesn’t Fit her Soul (1993) en la que Vandekeybus colaboraba con intérpretes invidentes por primera vez, Bereft of a Blissful Union (1996), una pieza a gran escalaque une en el escenario a 12 bailarines y 12 músicos de X-Legged Sally y el Smith Quartet, 7 for a secret never to be told (1997), estrenada en el Festival Grec de Barcelona, la creación sólo para hombres In Spite of Wishing and Wanting (1999) o Blush (2002), en la que Wim Vandekeybus colaboró con el autor flamenco Peter Verhelst. PUUR (Puro) (2005) fue representada en el Quarry of Boulbon durante el Festival de Avignon 2005. Última Vez celebra en la actualidad su vigésimo aniversario con Spiegel (Espejo) (2006), una pieza de larga duración que incluye extractos del repertorio de la compañía. Spiegel se representó en el Mercat de las Flors de Barcelona en Abril, 2007.
En 1996 Wim Vandekeybus fue invitado como coreógrafo por la compañía israelí Batsheva Dance Company, para la que creó Exhaustion from Dreamt Love. Vandekeybus fue también uno de los siete coreógrafos invitados por la productora Victoria para crear una coreografía para un stripper profesional para su proyecto Belladonne, que se presentó a finales de Septiembre 2006. Belladonne se representará en el Teatro Central de Sevilla en mayo, 2007. Además de cortos y fragmentos de vídeo que forman parte de sus representaciones, Wim Vandekeybus también ha dirigido varias adaptaciones para cine de sus producciones: Roseland (1990), La Mentira (1992), ambas co-dirigidas por Walter Verdin, In Spite of Wishing and Wanting (2002) y más recientemente Blush (2005), seleccionada para el Festival de Cannes, 2005. Sus cortos tales como Elba & Federico (1993), The Last Words (1999) e Inasmuch… (2000) además de estas películas de danza son unánimemente aclamados en los circuitos especializados en el género.
http://www.youtube.com/watch?v=nEgFOYpwR5g
TEXTOS
Si aixó és un home de Primo Levi
’Destruir l'home és difícil, gairebé tant com crear-lo: no ha estat senzill, no ha estat ràpid, però ho heu aconseguit, alemanys. Heu-nos aquí dòcils davant de les vostres mirades: per part nostra ja no heu de témer res: ni actes de revolta, ni paraules de desafiament, ni tan sols una mirada inculpatòria.’
"Cal desconfiar, doncs, de qui ens vol convèncer amb mitjans diferents de la raó, és a dir, dels líders carismàtics: hem de ser cauts a delegar en altres el nostre judici i la nostra voluntat. Com que és difícil distingir els profetes autèntics dels falsos, és millor sospitar de tots els profetes; és millor renunciar a les veritats revelades, encara que exaltin per la seva simplicitat i la seva esplendor, encara que les trobem còmodes perquè s'adquireixen gratis. És millor acontentar-se amb altres veritats més modestes i menys entusiasmadores, les que es conquereixen amb esforç, a poc a poc i sense dreceres, amb l'estudi, la discussió i el raonament, i que es poden comprovar i demostrar".
realisme brut
RAYMOND CARVER
¿Y obtuviste lo que querías de esta vida? Lo conseguí. ¿Y qué deseabas? Considerarme amada, sentirme amado sobre la tierra. R. C. |
divendres, 18 de març del 2011
dijous, 17 de març del 2011
dimecres, 16 de març del 2011
diari del projecte
DILLUNS 7
Primer dia de projecte. Ens hem instal·lat a la sala, ens hem repartit una de las parets de la sala, i hem començat a escriure-hi les en ella, las nostres idees, materials, processos, etc. I hem començat a treballar en el que podiem.
DIMECRES 9
Segon dia de projecte. He arribat a sala i he escollit el lloc que m'aniria més bé per al meu projecte, he retallat papers amb las mides de les pantalles que vull col·locar i he començat a demanar persimosos per poder gravar a la fabrica.
DIJOUS 10
Terçer dia de projecte. He pujat directament a la sala dels miralls, a montar coreografia per poguer començar a gravar, he acabat repensar el fil conductor de la historia que vull representar a través del ball i he pogut posarme d’acord amb els companys per compartir l’espai triat.
DIVENDRES 11
Quart dia de projecte. He anat a visitar els espais que m’han cedit per gravar, he triat espais, he fet fotografies i videos per el seguiment del projecte, he fet proves amb la càmera i he gravat. He fet un storyboard.
DILLUNS 14
Cinquè dia de projecte. He anat amb el Toni de segon que m’ajudarà a fer el muntatge del video a muntar totes les estenografíes del video i ha anssajar els moviments i recorreguts en l’espai, hem fet una posada de idees en comú per omplir els buits del video i ho tenim tot preparat per gravar.
DIMECRES 16
Sisè dia de projecte. He estat muntan la coreografía i actualitzan tot el blog.
DIJOUS 17
Setèdia del projecte. Acabant de muntar la coreografia i col·laborant en altres projectes.
DIVENDRES 18
He estat gravant una part de laprimera part del video.
DILLUNS 21
Gravació de la primera part del video, i acabant de fer la prespectiva i eldiari del projecte
DIMECRES 23
Muntatge de l’escenificació de l'espai on estarà el meu projecte.
DIJOUS 24
muntatge en vídeo
DILLUNS 28
blog.
DIMECRES 30
acabar de gravar, muntatge de video, blog i escena de projecte.
DILLUNS 28
blog.
DIMECRES 30
acabar de gravar, muntatge de video, blog i escena de projecte.
divendres, 18 de febrer del 2011
divendres, 28 de gener del 2011
Paul McCarthy
Paul McCarthy (4 d'agost de 1945 a Salt Lake City, Utah) és un artista contemporani que viu i treballa a Los Angeles.
Va estudiar art a la Universitat de Utah i a l'Institut de l'art de San Francisco, on va aconseguir llicenciar-se en pintura. Llavors va estudiar cinema, videoart, i art a la University of Southern Califòrnia. Des de 1982 és professor de videoart, instal·lació, i Història de l'art a la Universitat de Califòrnia, de Los Àngeles.
McCarthy va començar la seva carrera amb performances que van empràven la gravetat com un vehicle literal i metafòric. El 1974 el seu treball va començar a ser molt més agressiu i sexualment provocatiu. Les seves performances s'han descrit com auto-atacs brutals.
Tot i que el seu interès vers el cinema i el vídeo ja ve dels anys 60, moltes de les seves primeres performances no van ser enregistrades. L'acció era sovint espontània. Després de finals dels anys 80 ell va començar a fer performances enregistrades. Aquestes cintes de vídeo eren un mètode de capturar un record permanent de la representació visual d'un sistema, una localització i una performance efectuada.
El treball de McCarthy implica sovint materials similars a coses que semblen femta, sang i moc. Ell creu que ens ensenyen a ser disgustats pels nostres propis fluids corporals.
Ell veu la nostra repugnància com una por a la mort. El seu ús dels fluids corporals es posa en contrast amb la fixació antisèptica en la higiene que segons ell te Walt Disney
El seu treball és una influència important en artistes més joves com Ron Athey, Franko B, Lennie Lee i Kira O'Reilly.
Actualment treballa principalment en vídeo i l'escultura.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)