MACBA

joan muñoz, LONDON BALCONY

London Balcony, 1987

(...)Jean-Marc Poinsot L’any 1984 vas fer la teva primera exposició individual. Hi vas fixar diversos balcons als pilars de la galeria. Quin significat té, per a tu, el balcó? Juan Muñoz La primera peça que un cop posada a la paret vaig reconèixer com a meva era una petita escala de cargol, amb un balcó a dalt. La imatge era molt hermètica. Atès que mai no m’ha agradat fer variacions, vaig decidir portar l’obra cap a una metàfora del minaret. Primer vaig construir una torre de dos metres. Dalt de la torre hi havia diversos personatges tallats barroerament. En el segon esbós només hi havia dos personatges i el plànol d’un edifici. Alguna cosa no rutllava. Tot construint els balcons vaig sentir que estava mirant quelcom que em mirava a mi. No va caldre afegir cap imatge …. JMP A quina tradició pròpia de l’escultura et sents vinculat? JM Fa uns mesos algú em va fer notar que a les meves obres sentia el perill d’ésser massa literari. Tot i que això m’hagi preocupat per un moment, em vaig defensar contestant que, efectivament, jo era un narrador d’històries, un story teller. Aquesta resposta, molt ràpida, comença a sonar-me molt. Tanmateix, no penso ser un factor d’imatges. Tota l’obra que construeixo existeix en la seva relació amb la història, en el marc del discurs que té el llenguatge escultòric. […] JMP Vas donar papers diversos a la titella de ventríloc durant les exposicions? JM No resulta gaire lògic. Primer apareix a les notes preses a Nova York l’any 1981. Llavors era a penes una sèrie de grans dibuixos i indicacions per a la seva realització, que només es va dur a terme quatre anys després. Primer es va quedar molt de temps al taller, el posava al saló, me n’oblidava, fins que un dia vaig notar que, malgrat que no acostumo a tractar gaire curosament les meves escultures, aquesta, la titella del ventríloc, era objecte de cures atentes i la portava en posició vertical. Llavors vaig decidir muntar-lo. … Està esperant. Espera i no parla. Això ho sabem, no parla. És clar, no mira mai l’espectador. L’he estat observant, realment l’espectador ja no l’interessa. JMP Durant la conversa, sovint has fet servir la paraula “barroc”. Sembles parlar-ne com si es tractés d’una actitud… JMP … De vegades la faig servir com se sol fer per parlar de quelcom múltiple, fins i tot confús. En altres casos, la faig servir per explicar un element de l’obra: l’absència de serenitat …. Vaig llegir en algun lloc que el barroc és l’estil que, deliberadament, vol esgotar totes les possibilitats. No he intentat mai fer-ho, sempre intento fer un art realista, potser ple de reflexos fantàstics, no ho sé. Abans he parlat d’absència, d’absència de calma. Construeixo metàfores en forma d’escultura perquè no sé expressar d’una altra manera allò que em preocupa.

pipilotti rist

El recorregut per les sales ens submergeix en l'univers ple de color de Rist. La mostra s'inicia amb dues petites videoinstal·lacions, Porqué te vas? (nass) [Per què te'n vas? (humit)] (2003) i Grabstein für RW [Làpida per a RW] (2007), i continua amb una de les obres més reconegudes de l'artista, Sip My Ocean [Xucla el meu oceà] (1996). Aquesta peça consisteix en una projecció sobre dues parets de la sala fent angle, que operen com a macropantalles on es veu un fons marí amb cossos bussejant, mentre sona la hipnòtica veu de Pipilotti Rist interpretant una versió de Wicked Game, de Chris Isaak. L'obra reflexiona sobre l'eterna necessitat de comprensió absoluta de l'altre i sobre el desig quasi irrealitzable de sincronicitat.

A Tyngdkraft, var min vän [Gravetat, sigues amiga meva] (2007), les imatges mostren dues persones i fulles flotant a l'espai. El títol és una invitació al visitant a reflexionar sobre la força de la gravetat, mentre s'estira i contempla les projeccions damunt dos plafons amorfs que pengen del sostre. Es veu i se sent diferent quan els músculs estan relaxats?

La següent instal·lació que trobem és Ginas Mobile [El mòbil de la Gina] (2007), un mòbil format per una branca, una esfera de coure i una llàgrima de plexiglàs on es projecten primers plans de vulves; el fet que costi reconèixer de què es tracta els fa perdre les connotacions habituals. Amb aquesta obra l'artista vol qüestionar les pors i els tabús socials.

Lungenflügel [Lòbul pulmonar] (2009) és una instal·lació que ocupa tres parets. El rodatge d'aquesta peça està relacionat amb el de Pepperminta, el primer llargmetratge de l'artista. Les imatges ens mostren Pepperminta (Ewelina Guzik), la protagonista de les obres recents de Rist, interactuant amb la natura, per establir analogies i contradiccions entre la vida humana i l'animal.

La següent instal·lació, Regenfrau (I Am Called A Plant) [Dona de pluja (Em diuen planta)] (1999), també aborda la temàtica de la unió amb la natura. En aquest cas, ho fa mostrant el contrast entre la vida orgànica, representada per un cos nu i vulnerable estirat al carrer, sota la pluja, i la domesticitat i esterilitat exemplificada en la immensa cuina damunt la qual es projecta el vídeo.

La mostra acaba amb À la belle étoile [Sota els estels] (2007), una projecció al terra del museu, i amb Doble llum, diàleg entre Rist i Joan Miró, una projecció d'un vídeo damunt Femme, una escultura de l'any 1968 que forma part del fons de la Fundació. Aquesta obra, donació de Han Nefkens, passarà a formar part de la col·lecció de la Fundació Joan Miró

A la Fontana d'Or, a Girona, Pipilotti presenta tres obres. En primer lloc, Ever Is Over All [Sempre està pertot arreu] (1997), dues projeccions solapades que mostren un camp de flors vermelles i una dona passejant feliçment pel carrer. Ella branda una de les flors amb la qual trenca les finestres dels cotxes aparcats a la vorera, amb naturalitat, com si ho fes cada dia. La instal·lació reflexiona sobre les idees estereotipades en relació a les normes d'urbanitat. Els cotxes simbolitzen els obstacles que habitualment no són qüestionats.

Lap Lamp [Llum de falda] (2006) és una videoinstal·lació formada per un llum de peu que projecta imatges d'un camp ple d'arbres, llenya tallada i ortigues damunt la falda del visitant, com si l'acariciés. L'obra contraposa la rigidesa del confinament físic amb el desig de llibertat psicològica.

Finalment, Deine Raumkapsel [La teva càpsula espacial] (2006) té l'aparença d'una caixa de transport que acabés d'arribar al museu. A dins hi ha un dormitori en miniatura, abandonat recentment pel seu ocupant, amb una lluna mig incrustada que ha esbotzat una de les parets, de manera que l'estança s'obre a un cel estrellat. Una videoprojecció es mou damunt les parets i mostra seqüències de gent de diverses generacions que interactuen a càmera lenta, mentre s'escolta el so del vent i música sacra de fons.

Obra de Joan Miró. El cel entreobert ens torna l'esperança

El cel entreobert ens torna l'esperança té força punts de contacte amb la vitalitat de  l'expressionisme abstracte americà. Així, el fons negre reflecteix la immediatesa de l'execució, amb lavats, regalims, gratats amb el mànec del pinzell i empremtes en negatiu. També la circularitat  de la composició, resultant de fer girar la tela (com ho corroboren algunes fotografies de 1953 i 1954),  evoca les composicions descentrades de l'Action Painting. Però en Miró fins i tot aquests  moviments de la tela responen sempre a una voluntat estabilitzadora, de la mateixa manera que  els elements representacionals imposen un ordre definitiu al caos inicial.