MACBA

joan muñoz, LONDON BALCONY

London Balcony, 1987

(...)Jean-Marc Poinsot L’any 1984 vas fer la teva primera exposició individual. Hi vas fixar diversos balcons als pilars de la galeria. Quin significat té, per a tu, el balcó? Juan Muñoz La primera peça que un cop posada a la paret vaig reconèixer com a meva era una petita escala de cargol, amb un balcó a dalt. La imatge era molt hermètica. Atès que mai no m’ha agradat fer variacions, vaig decidir portar l’obra cap a una metàfora del minaret. Primer vaig construir una torre de dos metres. Dalt de la torre hi havia diversos personatges tallats barroerament. En el segon esbós només hi havia dos personatges i el plànol d’un edifici. Alguna cosa no rutllava. Tot construint els balcons vaig sentir que estava mirant quelcom que em mirava a mi. No va caldre afegir cap imatge …. JMP A quina tradició pròpia de l’escultura et sents vinculat? JM Fa uns mesos algú em va fer notar que a les meves obres sentia el perill d’ésser massa literari. Tot i que això m’hagi preocupat per un moment, em vaig defensar contestant que, efectivament, jo era un narrador d’històries, un story teller. Aquesta resposta, molt ràpida, comença a sonar-me molt. Tanmateix, no penso ser un factor d’imatges. Tota l’obra que construeixo existeix en la seva relació amb la història, en el marc del discurs que té el llenguatge escultòric. […] JMP Vas donar papers diversos a la titella de ventríloc durant les exposicions? JM No resulta gaire lògic. Primer apareix a les notes preses a Nova York l’any 1981. Llavors era a penes una sèrie de grans dibuixos i indicacions per a la seva realització, que només es va dur a terme quatre anys després. Primer es va quedar molt de temps al taller, el posava al saló, me n’oblidava, fins que un dia vaig notar que, malgrat que no acostumo a tractar gaire curosament les meves escultures, aquesta, la titella del ventríloc, era objecte de cures atentes i la portava en posició vertical. Llavors vaig decidir muntar-lo. … Està esperant. Espera i no parla. Això ho sabem, no parla. És clar, no mira mai l’espectador. L’he estat observant, realment l’espectador ja no l’interessa. JMP Durant la conversa, sovint has fet servir la paraula “barroc”. Sembles parlar-ne com si es tractés d’una actitud… JMP … De vegades la faig servir com se sol fer per parlar de quelcom múltiple, fins i tot confús. En altres casos, la faig servir per explicar un element de l’obra: l’absència de serenitat …. Vaig llegir en algun lloc que el barroc és l’estil que, deliberadament, vol esgotar totes les possibilitats. No he intentat mai fer-ho, sempre intento fer un art realista, potser ple de reflexos fantàstics, no ho sé. Abans he parlat d’absència, d’absència de calma. Construeixo metàfores en forma d’escultura perquè no sé expressar d’una altra manera allò que em preocupa.